Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

David Castells

Escriptor de novel·les fresques i àgils.

  • 0
    Mecenes
  • 0
    mensuals
  • 0.0
    total

Camí al cim

Relat curt de fantasia

Camí al cim

@David Castells

El monjo assenyalà amb el dit índex cap amunt.
—Avui pujarem fins al cim d'aquesta petita muntanya— va dir mirant al seu petit deixeble.
—Si Mestre— va respondre el jove pupil.
—L'ascensió serà dura. El camí està ple de pedres soltes i és fàcil relliscar o ensopegar, però la vista de dalt és molt bella.
—Si Mestre.
 Els dos es van disposar a emprendre el camí. El pupil anava seguint les passes del seu Mestre procurant no quedar-se enrere ni ensopegar.
 Finalment, després de dues hores d'ascensió, van arribar al cim. Allà els dos van seure en la posició del lotus contemplant el bell paisatge. La fresca brisa que els envoltava els ajudava a refer-se del cansament. Després d'uns minuts, el monjo li va preguntar al seu deixeble:
—Ha valgut la pena pujar aquí per veure aquesta vista tan bonica, veritat?
—Si Mestre.
—Digues, petit cigronet, quina lliçó has aprés avui del viatge?
—Mestre, que per arribar a aconseguir el que un desitja, cal ser tenaç i constant.
—Molt bé petit cigronet.
 La brisa continuava bufant suaument produint un so melodiós.
—I com et sents ara?— va continuar preguntant el Mestre.
—Em sento molt bé Mestre, orgullós i feliç d'haver recorregut el camí sense caure i d'haver arribat al cim.
—Molt bé petit cigronet.
 Van passar uns minuts fins que finalment el monjo va preguntar:
—Cigronet, mentre pujàvem, t'has fixat en el camp tant bell de flors vermelles que hem creuat?
 El deixeble tractà de recordar per uns segons... i dubitativament digué:
—No Mestre, no ho he vist. Era bonic?
—Si, molt.
 Després d'uns moments el monjo va preguntar:
—T'has fixat en aquell arbre tan gran que hem passat i els reflexos que feien les fulles mogudes pel vent ?
 El deixeble mirà a terra, tractant de recordar...
—No mestre, no m'he fixat en això.
 ...
—Si que hauràs vist el niu d'ocells amb la mare donant el menjar a les seves cries, oi?
—Emm, no Mestre, no recordo haver-lo vist.
 ...
—Segur que sí vas escoltat el cant de la grua quan hem passat a prop d'aquell rierol tan bonic, oi?
—Emm, rierol? Grua? Bé, doncs...
—I segur que també te n'has adonat de l'olor tan agradable d'aquelles flors grogues just abans de passar el pont...
—Ah sí sí, del pont me'n recordo, una mica més i m'ensopego allà.
 ...
—Mira, des d'aquí es veu aquests camps que hem vist al pujar. T'has fixat que quan hem passat pel seu costat, el vent bressolava l'herba causant un efecte com si fossin ones del mar? Què bonic era, oi?
 El deixeble es va quedar cap cot i inquiet.
—Mestre... em temo que no m'he fixat tampoc en això. És que estava pendent del camí. No volia caure ni em volia retardar.
 ...
 Van passar uns minuts abans que el monjo tornés a parlar:
—Digues, petit cigronet, quina lliçó has tret avui del viatge?
 El deixeble va aixecar el cap sorprès. Es va adonar que el seu Mestre li tornava a fer la mateixa pregunta d'abans i ara es va prendre el seu temps per pensar la seva resposta.
 Finalment el deixeble va contestar mirant-lo amb els ulls plorosos:
—Mestre he après... que per molt difícil que sigui el camí, hem de saber gaudir i aprendre de tot el bo que el viatge ens ofereix.
—Molt bé petit cigronet.
—I com et sents ara?
—Mestre, em sento trist i feliç alhora. Trist perquè he perdut l'oportunitat de gaudir de totes aquestes meravelles que oferia el viatge. I feliç, perquè he après una lliçó que em servirà per a tota la vida.
 La brisa continuava bufant i acariciava els seus rostres amb dolçor. El monjo va tancar els ulls, va alçar la cara cap al sol... i va respirar profundament.

Estem en fase Beta. Si tens qualsevol incidència, escriu-nos a info@aixeta.cat